Brigada de baix cost pel 2020

Per contribuir al debat sobre la configuració de les futures Forces de Defensa de Catalunya aportem una col·laboració especial del blog alemany Freedom and Defence. El post original va ser publicat el passat 12 de novembre i el podeu trobar aquí. Hem rebut permís de l’autor per la seva traducció i us el presentem una versió lleugerament resumida i editada per facilitar-ne la lectura. S’hi porposa una brigada de baix cost com a model per a les forces terrestres de la OTAN, especialment dels països petits. Cal prevenir als lectors que la proposta parteix d’un èmfasi en la guerra convencional a gran escala i aprofitant sinergies i la dissuasió de l’aliança en el seu conjunt. Com sempre en les col·laboracions s’exposen les idees i arguments del seu autor i no necessàriament les de Defensa.Cat però creiem que és una proposta atrevida i que pot contribuir al debat.

Una «brigada de baix cost» pel 2020

L’equipament militar modern és car i les forces terrestres dels països petits ho tenen difícil per formar i mantenir un exèrcit complet amb les seves múltiples capacitats especialitzades. A tall d’exemple les Forces Armades Txeques tenen només entre 20.000 i 25.000 efectius, incloent les forces aèries, mentre que una divisió de la OTAN durant la Guerra Freda en tenia més de 30.000. És doncs impossible per a unes forces armades petites mantenir ni que sigui una sola divisió i així tenir participació en el quarter general d’un cos o divisió en cas d’una operació militar de gran escala.

 

M’agradaria proposar un enfocament específic per aconseguir la màxima eficiència en aquests casos, seguint l’argumentació del que vaig escriure sobre la necessitat d’evitar les forces «equilibrades». No vull la degradació dels membres petits de l’aliança a reserves d’unitats molt especialitzades, és clar. Idees com que les forces armades d’un país s’hagin d’especialitzar completament en protecció nuclear-química-bacteriològica no tenen cap sentit. Així unes forces armades nacionals haurien de mantenir l’habilitat per retornar a un rol de defensa nacional sense aliats a curt termini.

La meva proposta és crear «brigades de baix cost»* flexibles i que es puguin agregar fàcilment en cossos o divisions de països aliats. A més de la brigada s’aportarien oficials i suboficials al comandament general i a les divisions de suport per tal de garantir la coordinació. Així un país aliat petit no necessitaria crear i mantenir totes les unitats especialitzades de suport.

      1. El primer principi d’aquest model de brigada és abandonar les unitats especialitzades de suport i confiar aquests rols a unitats especialitzades d’altres països més grans. Això redueix enormement la quantitat de d’especialitats i línies professionals del personal de l’exèrcit.
      2. El segon principi és reduir costos tot evitant el desenvolupament de material militar en solitari, excepte per a la compatibilitat de les comunicacions o la traducció a l’idioma propi. No té sentit desenvolupar res més complex que una pala específicament per a cadascuna de les forces armades. Un grup reduït d’aliats amb les seves forces armades podrien encarregar als fabricants d’armament que desenvolupessin un cert element i llavors pagar per aquest com a part del cost d’adquisició és clar.
      3. El tercer principi seria mantenir l’entrenament senzill i l’equipament estandarditzat. La quantitat de vehicles i motors diferents en una brigada s’hauria de mantenir al mínim per fer-ne el manteniment i entrament més fàcils. Acollir-se als estàndards comuns a l’aliança permetria l’ús dels seus subministraments en temps de crisi, aconseguint avantatges d’economia d’escala dins de l’aliança.
      4. Els quart principi és controlar el desig d’equipar-se amb la millor qualitat i alta tecnologia. «Millor» és l’enemic principal del «prou bo» (propi del principi KISS – Keep It Simple Stupid). Hom necessita auto-disciplina per a desenvolupar una estructura de força raonable en condicions de recursos molt limitats.

Una brigada de «baix cost» podria tenir la següent composició:

    • 1 x Companyia de comandament: inclou unitats de senyals i policia militar
    • 2 x Batallons d’infanteria: mobilitat amb camions 6×6 amb blindatge antibales (nivell 2 STANAG 4569)
    • 1 x Batalló de tancs: 3 companyies amb tancs principals de combat, 1 companyia de transports blindats pesats amb pales excavadores
    • 1 x Batalló d’artilleria: artilleria autopropulsada amb obusos de calibre 105 mm en camions blindats 6×6
    • 1 x Batalló de logística: camions 8×8 de 15 tones sobretot
    • 1 x Companyia d’enginyers: 4 tancs de recuperació i 2 posa ponts, uns quants camions 6×6 blindats per als enginyers desmuntats

    Anotacions a la brigada proposada:

      • El reconeixement de curt abast el realitzarien els mateixos batallons de combat amb els seus sensors i petits drons tàctics.
      • L’equipament de vigilància sofisticat (radars de cerca aèria, radars d’artilleria, intel·ligència electrònica passiva, reconeixement aeri) serien omesos.
      • El suport d’enginyeria per a creuar rius també seria omès.
      • La capacitat de guerra electrònica quedarien limitades a sensors d’alerta i jamming d’auto-protecció.
      • La defensa aèria es limitaria a llançadors de míssils antiaeris de curt abast SHORAD (com els Bolide) i metralladores de les companyies de suport dels batallons d’artilleria, infanteria i logística. No es comptaria amb capacitat per a defensar-se contra atacs des de mitjana altitud amb armes de precisió.
      • L’artilleria de llarg abast i tots els morters serien omesos en favor d’obusos de calibre modest (105 mm). La missió de l’artilleria inclouria les tasques de suport normalment assignades als morters pesats, però no el foc de suport a unitats distants. L’artilleria de calibre 105 mm és encara prou comuna amb diversitat de munició, propel·lents i espoletes i a més és molt eficient.
      • Les tasques antitancs serien compartides per tots els batallons de combat (tancs, infanteria i artilleria) sense cap unitat especialitzada o equips d’infanteria antitancs.
      • Els cars vehicles de combat d’infanteria (IFV) serien omesos en favor de transport blindats pesats de personal (a ser possible HAPC, derivats d’un xassís de tanc). Aquests assumirien el rol de transport amb una doctrina de «taxi de batalla», això és tan sols per acudir a la batalla i no per a combatre-hi. A tal efecte no estarien armats, rebent suport dels tancs. Aquests vehicles també s’utilitzarien per a l’evacuació mèdica.
      • S’equiparia als tancs amb estacions d’armes remotes amb un canó automàtic de calibre 20×102 mm que seria operat pel carregador.

      Aquesta brigada es podria desplaçar ràpidament per carretera per a funcions defensives i podria participar en accions ofensives un cop el batalló de tancs fos descarregat dels vagons de tren, i realitzés les tasques mínimes necessàries de manteniment i repostatge.

       Els membres petits de la OTAN es podrien permetre una brigada mòbil útil o fins i tot diverses d’aquest brigades seguint els principis exposats. Parelles de països que podrien formar cossos o divisions amb aquestes brigades podrien ser:
      Bèlgica + França
      República Txeca  + Polònia
      Dinamarca + Alemanya
      Lituània + Polònia
      Holanda + Alemanya
      Eslovàquia + Polònia
      Portugal + Espanya

       

       

      Durant la Guerra Freda s’establiren acords entre països per aportar un cert nombre de divisions en cas de necessitat, sobretot a l’Europa Central. Aquests acords s’evaporaren amb el final de la Guerra Freda i avui en dia hi ha poca orientació comuna. Governs individuals creen forces militars “equilibrades” forjades per canvis pressupostaris aparentment arbitraris. Amb un desig de mantenir unes forces aparentment completes i i posant èmfasi en missions com l’ocupació de països musulmans, destacaments de Cascos Blaus, etc.

      Una definició per part de la OTAN d’un brigada petita com a model que els estats membres petits es comprometessin a implantar podria ser una bona idea. Permetria tornar a a centrar les estructures militars en l’objectiu de defensa i dissuasió a través de l’aliança. Alhora ajudaria a aquest països a mantenir formacions militars maniobrables en comptes d’una col·lecció de batallons diversos de qüestionable utilitat.

      S O

       

      defence_and_freedom@gmx.de

       

       

      * “Divisió de baix cost” és un títol provisional, segurament seria més realista anomenar-la “Divisó estàndard OTAN”

      Què en penseu? S’adaptaria a les necessitats estratègiques de Catalunya? Estaríeu disposats a renunciar a unitats de suport com la defensa aèria, artilleria pesada, etc.? D’entrada volem remarcar que és una proposta adreçada als països més petits i amb menys recursos dins la OTAN. Catalunya en seria un estat mitjà ja que tenim, per exemple, el triple de població i 4 vegades el PIB de Lituània. Però sí que ens hem de plantejar si ens cal, o és eficient, comptar amb totes les “especialitats”. Com ja hem defensat creiem en la necessitat d’un sol comandament i d’un equipament i entrenament el màxim comú entre les unitats de les Forces de Defensa de Catalunya. Anirem desgranant propostes sobre la composició i equipaments possibles en futurs articles.

      Wisconsin_Army_National_Guard

      Fotografia d’un acte de la 32a brigada de l’exèrcit dels Estats Units. Consta d’uns 3.200 efectius que a la fotografia estan dividits en les corresponents 4 divisions. Fotografia de Larry Sommers,  Wisconsin Department of Military Affairs.

      Fonts:

      Comparteix:
      Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

      9 comentaris

      • Catalunya per la seva ubicació caldria un exercit petit i dinàmic (Una mena d’unitat d’intervenció ràpida) . També uns sometents locals o comarcals amb capacitat d’autodefensa (Aquí hem d’afegir els cossos de seguretat actuals de Catalunya).

        • Per tant prescindiries de tancs i equipament més pesat? Ara estem preparant una anàlisi de vehicles blindats 8×8 que ve podrien ser el vehicle principal d’unitats d’infanteria motoritzada.
          Pel que fa a unitats locals creiem pertinent l’article d’Albert Serramontmany a Finestra d’Oportunitat on proposa una Guàrdia Nacional de Catalunya. Aquest model és emprat en diversos països i creiem que a nivell de capacitats reals i seguretat legal seria millor que no un sometent (entès com a civils que s’armen en cas d’emergència).
          http://finestradoportunitat.com/exercitcatalunya/

          • El tema Guàrdia Nacional (Al estil dels Estats Units) no deixa de ser una mena de sometent. Unitats molt adaptades al seu territori i amb capacitats defensives. No implica que també haurien d’existir unes unitats professionalitzades amb capacitats ofensives.

      • Modificant l’equipament proposat per S.O. nosaltres optaríem per morters de calibre 120 mm (en comptes de l’artilleria de 105) i prescindiríem dels tancs en favor de Vehicles de Combat d’Infanteria-IFV (ja fossin amb erugues o 8×8) i armats amb un canó automàtic de calibre 30-40 mm i míssils anti-tanc lleugers.

        • Prescindir dels tancs és una mala idea. Ja sigui en entorns urbans o oberts els tancs ofereixen moltíssima més protecció, no només a la tripulació sinó també a la infanteria (ja sigui muntada o no) que cobreixen. A això se li ha de sumar la capacitat de dissuasió a uns possibles contrincants pobrament armats. El que s’hauria d’estudiar és l’ús d’algun tipus de munició menys potent per reduir els danys a la propietat privada, que és l’únic problema real que tenen a dia d’avui més enllà dels costos de transport.

          En el primer cas, entorn urbà, a la Segona Batalla de Fallujah es pot comprovar com els tancs M1A2 van liderar els avenços entomant múltiples RPG-7, que es poden trobar a qualsevol missió, amb unes baixes ínfimes, de potser només 2 tancs perduts (Font: Breaking the Mold Tanks in the Cities pàgina 105, Combat Studies Institute Press, http://usacac.army.mil/cac2/cgsc/carl/download/csipubs/gott_tanks.pdf). Si s’haguessin substituït aquests tancs per vehicles de combat d’infanteria és més que probable que les baixes haguessin estat molt més elevades, al propi article es diu que els Bradleys no podien aguantar ni de bon tros els mateixos atacs.

          A l’Afganistan, com comenten a aquest article de The New York Times: http://atwar.blogs.nytimes.com/2010/11/23/tanks-to-afghanistan-analysis/?_r=0, els EUA van haver d’acabar enviant tancs a l’Afganistan ja que més d’un cop van dependre dels Leopards canadencs per combatre contra els talibans, ja que les càmeres tèrmiques i les bones òptiques permetien atacar amb precisió els insurgents des de 2.000 m. Les baixes de tancs també han estat menyspreables i principalment degudes a IED molt desmesurats que generalment només han causat ferides greus als conductors i han provocat alguna “mobility kill” però rarament han mort tripulants o deixat irrecuperable cap tanc. Per contra, els IFV han patit moltes més baixes, a més a més que al anar la infanteria muntada a dins del vehicle de vegades es donen situacions tan lamentables com les de tot un escamot mort de cop: http://www.dailymail.co.uk/news/article-2111812/Afghanistan-soldier-deaths-Did-6-pay-lives-flaws-Warriors-armour.html.

          Per això crec que substituir els tancs per vehicles de combat d’infanteria ens faria més mal que bé. La combinació adequada ha de ser tancs+transports blindats de personal a prova de IED (https://en.wikipedia.org/wiki/MRAP). En cas d’enfrontament els tancs tenen una gran potència de foc i poden resistir bé els atacs i la infanteria va ben protegida i amb bon suport. Per contra, durant les patrulles, els MRAP asseguren poques baixes a causa de IED. Substituir els tancs/transports blindats de personal per IFV reduiria el suport i la protecció en els enfrontaments i la seguretat contra explosius dels nostres soldats en patrulla. En aquest aspecte hauríem de copiar a l’exèrcit sud-africà, possiblement l’exèrcit més avançat en aquest camp. Un llibre interessant sobre el tema és Taming the Landmine: http://www.amazon.com/Taming-Landmine-Peter-Stiff/dp/0947020047.

          • Gràcies per la detallada argumentació que ens aportes. Certament els carros de combat continuen essent un recurs important en moltes casos. Tot i això la càrrega logística i tàctica que tenen considerem que és excessiva per unes forces armades de nova creació. Per exemple l’exèrcit de la República Federal Alemanya tingué problemes a la dècada del 1950 quan va recompondre un nou exèrcit passant directament a divisions blindades. Considerem doncs que, inicialment, caldria optar per vehicles més lleugers (tipus APC – IFV) avançant en l’entrenament de la tropa i dels oficials per més endavant valorar d’incorporació de vehicles i equipament més especialitzats (carros de combat, bateries antiaèries, artilleria de coets, etc.). Mentre no arribi aquest punt vehicles blindats més lleugers servirien per crear unitats d’infanteria mecanitzada i a entrenar tripulacions en tasques de foc de suport que més tard podrien passar als carros de combat.
            Pel que fa als vehicles MRAP els considerem molt adients per equipar les futures Forces de Defensa de Catalunya (com hem exposat a l’article sobre el Survivor-R) però discrepem que siguin adequats per a ser emprats conjuntament amb tancs a la primera línia de combat. La majoria de dissenys MRAP són molt vulnerables a qualsevol arma antitanc (com els RPG) i fins i tot a calibres de metralladores pesades o superiors. Serien més adequats equipant unitats d’infanteria lleguera o en funcions apartades de la línia de combat. Per equipar unitats mecanitzades o blindades creiem que caldrien vehicles amb un major blindatge i capacitat. La tendència en entorns d’alta intensitat (i els nous dissenys d’APC i IFV ho mostren) és a augmentar el blindatge i pes, com per exemple en dissenys israelians que van més enllà i adapten tancs com a transports de tropes. El problema d’alguns dels dissenys d’MRAP sud-africans i d’altres és l’excessiu pes (per a un tracció de rodes de 4×4 o 6×6) que en resta mobilitat i/o capacitat de càrrega/blindatge.
            Certament el procés de formar i equipar unes noves forces armades serà llarg. Per escurçar el procés nosaltres defensem que una part del material s’hauria d’heretar de les forces armades espanyoles, de la mateix a forma que l’estat català passaria a ser titular d’edificis, vies de tren, ports i aeroports, etc. A tall d’exemple, i entenent que el traspàs podria ser polèmic o irrealitzable, vehicles 4×4 i camions es podrien començar a emprar sense masses dificultats per formar i equipar els primers reclutes. IFV com el Pizarro podrien servir per formar i equipar les primers unitats mecanitzades. I fins i tot es podria estudiar demanar el traspàs de carros de combat Leopard 2E, però creiem que inicialment haurien de restar en magatzem fins que poguéssim garantir una formació, logística i recursos adequats per operar-los. Tot i això alguns experts opinen que seria millor descartar aquesta via i optar per adquirir material nou (o de segona mà). Equipar i formar serà un procés llarg, però garantir la seguretat una necessitat immediata per això creiem molt important realitzar aquest debat. Altra cop gràcies per la teva aportació Marc.

      • I per què no copiar el model dels països europeus amb un PIB similar al de Catalunya però adaptant les forces a les especificitats nostres?

      • Sens dubte és el que seguirem en part. Però cada país té molts condicionants estratègics més enllà del PIB. En tot cas creiem valuoses algunes de les aportacions que fa l’autor: cercar equips comuns (vehicles, armaments) entre unitats, evitar un excés d’especialització (Ens cal la capacitat d’assalt amfibi a Catalunya?) i la necessitat d’enfortir els llaços de les aliances. Properament publicarem la nostra proposta per a les Forces de Defensa de Catalunya.

      • Pingback: Transport blindat Survivor R – Defensa.Cat

      Deixa un comentari

      L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

      4 × three =