Desafiant el concepte dels vehicles de combat d’infanteria – 2

Presentem un altre article sobre vehicles blindats terrestres traduït del recomanable blog Freedom and defence. L’article original Challenging the IFV concept es va publicat en dues parts un ja llunyà juny de 2009. De fet va ser el propi autor que ens va recomanar publicar la sèrie d’articles sobre aquest àmbit que donen context a l’article que reflexiona sobre el APC pesants (que vam publicar el setembre passat). Com sempre hem traduït l’article, afegit imatges i realitzant una lleu tasca d’edició per facilitar-ne la lectura i comprensió:

A l’article anterior he argumentat que el concepte del VCI d’avui en dia no dona resposta ni de lluny al problema tàctic pel qual van ser ideats. El seu disseny és el resultat de múltiples compromisos:

  • Els VCI són capaços de transportar la infanteria a la batalla amb la mobilitat d’un carro de combat. Però el seu elevat cost fa que se’n disposi d’un nombre reduït.
  • Els VCI poden oferir foc de suport als tancs amb el seu canó automàtic (calibres de 20 a 40 mm) i míssils antitancs (amb un abast habitual de 2 a 4 km) però tenen una baixa quantitat de munició per tal missió.
  • Tenen un sistema de control de tir i d’estabilització de l’arma elaborats, però molt poca capacitat contra objectius aeris.
  • Poden projectar foc de supressió amb les seves metralladores coaxials, però no pas millor del que ho poden fer els tancs.
  • Compten amb blindatge per augmentar la seva supervivència al foc enemic, però en un grau molt menor al dels carros de combat.

Schützenpanzer Puma. Foto: Exèrcit Alemany / Marco Dorow

Un aspecte especialment decepcionant dels VCI és la seva protecció passiva, ja que el seu blindatge ofereix un nivell de protecció entre els dels tancs i els dels vehicles de transport de tropes de rereguarda. Alguns dels VCI/IFV moderns intenten aproximar-se a la nivells de protecció dels tancs, sobretot pel que fa a les càrregues explosives conformades i les mines. Personalment no m’impressionen aquests intents resultant en vehicles de compromís, ja que el seu gran cost ofereix poc retorn de la inversió feta.

A més poden transportar un nombre molt limitat de soldats d’infanteria, tot això a pesar que van ser concebuts especialment com el transport de la infanteria dins les brigades mecanitzades. El seus elevats costos comporten irremeiablement que el nombre de vehicles en servei sigui perillosament baix. A tall d’exemple una Panzerbrigade amb un batalló d’infanteria mecanitzada equipada amb els VCI Puma comptaria amb capacitat per a transportar tan sols a 300 soldats d’infanteria.

Tot i aquest problemàtica no hi ha cap necessitat per inventar la roda per a trobar-hi solució. El que necessitem és cercar compromisos alternatius i voluntat per abandonar el temptador concepte d’un vehicle per a tots els usos. Els beneficis de l’estandardització també són possibles entre diverses famílies de vehicles especialitzats.

HAPC: heavy armored personnel carrier / vehicle blindat de personal pesant

HAPC israelià Namer. Foto: US Army / Tyler N. Ginter

Els israelians mai han estat seduïts pel concepte dels VCI (i per tant ens han privat de l’oportunitat de veure quin rendiment real tenien en algun dels seus conflictes armats). Havien mantingut una flota de tancs MBT i vehicles blindats de personal (VBP/APC) fins que han afegit una nou concepte de vehicle especialitzat: HAPC, vehicle blindat de personal pesant (basat en un tanc modificat).

Aquest és la fusió del concepte americà de “taxi de batalla” i els nivells de blindatge d’un tanc modern. Considero que aquesta concepció té molt sentit. De fet la manca de torreta (amb el seu perfil elevat i risc d’explosió secundària de la munició en cas d’impacte enemic) fan aquest disseny encara més segur que els tancs dels quals deriva.

Proposo doncs adoptar els HAPC per a la funció de moure la infanteria cap al camp de batalla. Allà la infanteria descarregaria per a realitzar la seva missió en una tàctica d’armes combinades fent equip amb els tancs i les armes de suport de tir indirecte. Els HAPC poden transportar un grup sencer d’infanteria (10-13) no només els més petits (6-9) habituals en els IFV. Aquests HAPC haurien d’estar basats en els mateixos components que els tancs assolint uns nivells de protecció iguals o superiors. Tot i això la necessitat de comptar amb més espai intern i una comporta posterior obligarien a modificar extensament la seva configuració interna.

El concepte dels HAPC té això sí un punt feble, ja que aquests vehicles són molt pesants i amb elevats costos d’adquisició i operació. Per tant no podrien ser el vehicle de transport primari per a la infanteria. Tan sols ocuparien el rol especialitzat de transport d’infanteria dins el camp de batalla.

APC: armored personnel carrier / vehicle blindat de personal

FUCHS britànic de reconeixement. Foto: Ministeri de Defensa del Regne Unit, OGL 1.0

L’exèrcit alemany (Heer) va tenir una seriosa restricció de recursos durant la Segona Guerra Mundial, una d’aquestes va ser la manca de transports blindats de personal. Tan sols va poder equipar unes quantes unitats de Panzergrenadier amb aquest vehicles i la resta comptaven com a transport amb camions convencionals. Aquesta solució no va ser perfecte, però almenys les divisions comptaven amb aquest nombre limitat de vehicles blindats d’infanteria.

Encara ens trobem en una situació similar però a un altre nivell. No ens podem permetre adquirir (o mantenir) HAPCs per a totes les brigades d’infanteria pesada. Però ens podem permetre que part de la infanteria pugui ser transportada amb HAPC i la resta, la fracció majoritària, amb vehicles blindats de personal. Aquests VBP haurien de comptar amb estàndards de protecció de rereguarda: protecció contra metralla d’artilleria, blindatge antibales i antimines i sistema per reduir els efectes en cas d’impacte de càrregues conformades (revestiment interior reforçat per evitar l’expansió de fragments).

Tot i això caldria considerar-los com a vehicles de transport o utilitaris, no vehicles de combat. L’armament d’autodefensa es podria limitar a una metralladora de calibre 7,62 mm o, com a màxim, un canó automàtic lleuger de calibre 20 mm. La capacitat de transport d’infanteria hauria de ser la mateixa que la dels HAPCs però amb volum addicional per a transportar equipament.

Aquestes característiques són molts semblants a la dels VBP clàssics com l’M113 i els Fuchs. Altres vehicles assequibles amb propulsió rodada o fins i tot variants basades en camions també podrien acomplir aquests requeriments.

RFCV: rapid fire combat vehicle / vehicle de combat de tir ràpid

BMPT en un fira l’any 2012. Foto: Mike1979 Russia Llicència: CC BY-SA 3.0

En la meva proposta els HAPC i VBP s’ocupen de la tasca de transport d’infanteria dels VCI (vehicles de combat d’infanteria) però això no en substitueix completament les seves funcions. La seva capacitat de tir ràpid, així com la gran elevació de l’arma (en comparació amb els tancs), és valuosa i no s’hauria de descartar. Un vehicle substitut, que podríem anomenar RFCV o vehicle de combat de tir ràpid, hauria de fixar el gran punt feble dels IFV: la seu grau inferior de protecció.

Un vehicle amb aquesta funció es trobaria en la línia de foc dels tancs enemics i per tant hauria de comptar amb els nivells de protecció dels tancs o HAPC. Aquest nivell de protecció no és possible ens els IFV degut al gran volum intern (i la superfície exterior) requerits per a transportar la infanteria. És igual com de bé estigui protegit un IFV, un vehicle equiparable especialitzat en el foc directe i sense la necessitat d’espai per transportar la infanteria (o limitant-ho a un equip de 2 exploradors) podrà tenir una millor protecció.

Els RFCV haurien de compartir els xassís amb els tancs i tenir una potència de foc millorada respecte els IFV. Haurien de dominar el tir directe i no tan sols disposar-ne amb un rendiment moderat. Així la seva munició hauria de tenir una bona letalitat i disposarien d’una gran quantitat de munició dins el vehicle. Fent possible foc de cobertura seguit durant minuts, requerint per tant canons més pesants que els habituals.

Els russos han desenvolupat prototips seguint aquest concepte els BMP-T. Una variant del concepte del RFCV també podria integrar un morter per a realitzar tirs indirectes de suport. Els morters integrats en la torreta són una tecnologia demostrada i es podrien ubicar amb facilitat de forma coaxial al canó automàtic. El resultat final podria ser semblant a la torreta del BMP-3, això sí disposar d’un canó convencional seria quelcom redundant per a un vehicle pensat per a combatre colze a colze amb els tancs.

He defensat des de fa anys un moviment per a prescindir de la vaca sagrada dels Vehicle de Combat d’Infanteria. El concepte en si mateix està desfasat, mai ha estat implementat del tot a la pràctica i considero que és inferior a un conjunt de vehicles especialitzats (que eliminarien la necessitat d’una família de vehicles de compromís). Els VCI també afebleixen a les nostres unitats militars pesants essent un dels motius principals pel qual compten amb un nombre tan reduït de soldats d’infanteria.

A C

Article original: Challenging the IFV concept – Part 2

 

Imatge de portada: Maniobres d’una unitat mecanitzada de les Forces d’Autodefensa del Japó, en primer terme un IFV Tipus 89. Autor: Rikujojieitai Boueisho Llicència: CC-BY-SA 3.0

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

two × 3 =