Desafiant el concepte dels vehicles de combat d’infanteria

Presentem un altre article sobre vehicles blindats terrestres traduït del recomanable blog Freedom and defence. L’article original Challenging the IFV concept es va publicat en dues parts (la segona la penjarem la setmana vinent) un ja llunyà juny de 2009. De fet va ser el propi autor que ens va recomanar publicar la sèrie d’articles sobre aquest àmbit que donen context a l’article que reflexiona sobre el APC pesants (que vam publicar el setembre passat). Com sempre hem traduït l’article, afegit imatges i realitzant una lleu tasca d’edició per facilitar-ne la lectura i comprensió:

Els debats sobre els vehicles de combat d’infanteria (amb acrònim VCI o, en anglès, IFV: Infantry Fighting Vehicle) versen sovint sobre quin és el millor, si la protecció és suficient, sobre si el disseny és bo o la quantitat de soldats d’infanteria que pot transportar. Ens hem acostumat als vehicles de combat d’infanteria com una concepció lògica i evident, al mateix nivell que els carros de combat principals (CCT / MBT Main Battle Tank). Tendeixo a pensar fora del  marc mental predominant i, sovint, arribo a conclusions heterodoxes. El meu pensament sobre el concepte dels IFV sorgeix de diverses excepcions a la regla i seguint la història militar.

Comencem doncs relatant els orígens històrics d’aquests vehicles, que van entrar en acció per primer cop durant la Segona Guerra Mundial. Els alemanys van desplegar diversos dissenys tipus Schützenpanzerwagen (SPW: SdKfz 251 and SdKfz 250), de configuració semblant a alguns vehicles francesos contemporanis.

Aquests dissenys eren vehicles semieruga per disposar de millor mobilitat que els vehicles amb propulsats només amb rodes motrius. La capacitat tot-terreny era certament bona degut a que les grans erugues permetien una baixa pressió al sòl. De fet els semblants semi-erugues estatunidencs tenien unes erugues més petites i per tant menor capacitat tot-terreny (arribant a necessitar tambors frontals com a ajuda per a creuar trinxeres). Els vehicles propulsats completament amb erugues requerien transmissions m és complexes i que serien molt més cares. Els compromís entre mobilitat i complexitat resultà llavors els semi-erugues.

Això va aportar mobilitat protegida a la infanteria de les divisions blindades (de fet tan sols a una fracció d’aquesta). La infanteria era capaç de mantenir el ritme dels tancs en tots els terrenys i estaven disponibles per a tàctiques d’armes combinades. Aquests SPW tenien blindatge anti-bales (tot i que protegien contra les bales perforants dels rifles anti-tancs i d’altres d’equivalents), però no disposaven de sostre blindat. El seu blindatge no era superior als dels tancs dels anys 20 però s’enfrontaren a les armes antitancs dels anys 40. Tot i això és evident que un blindatge antibales era molt millor que cap blindatge.

Entre el 1943 i 1944 van entrar en servei amb la infanteria diverses armes antitancs que disparaven projectils amb càrregues explosives conformades (Panzerfaust, Bazooka, Panzerschreck, Piat). Això els va conferir la capacitat per a danyar i destruir vehicles blindats a curt abast. Els carros de combat van perdre doncs la capacitat per sobrepassar amb facilitat posicions d’infanteria sense el arriscar-se a importants baixes. Aquestes armes d’infanteria antitancs eren efectives a distàncies de 30-150 m tot i que el seu abast era sobrepassat fàcilment per les armes d’infanteria convencionals com ara fusells o metralladores. Els usuaris d’aquesta armes AT eren difícils de detectar per les tripulacions dels tancs (amb camps de visió limitats) i molt més fàcils de detectar per la infanteria.

La solució al problema dels Panzerfaust va ser atacar amb la infanteria i artilleria contra la infanteria enemiga, mentre els tancs actuaven de suport disparant amb les armes des d’una distància segura. Els morters i l’artillera eren capaços d’eliminar la infanteria, però eren dolents a l’hora de localitzar-la. L’ús del suport d’infanteria esdevenia llavors de la màxima importància.L’atac normal d’infanteria era perillós i lent. La infanteria transportada sobre carros de combat era més ràpida però exposava a aquest soldats a riscos extrems.

Aquest va ser el punt en el qual el concepte dels SPW va demostrar la seva vàlua. Ja que aquests vehicles transportaven a la infanteria a gran velocitat, permetent-li combatre amb les seves armes i amb bona visió al mateix temps que atacaven amb un major abast que les armes antitancs. Fins i tot si rebien l’impacte d’un projectil amb càrrega conformada podia no ser un desastre, ja que aquestes so són gaire efectives al travessar plaques de blindatge fines (bona part del seu efectes es basa en convertir la pròpia armadura en fragments). Els únics problemes que quedaven en aquell temps era el curt abast dels llançaflames alemanys, una de les armes més efectives emprades des d’aquests vehicles blindats durant la guerra, i la seva vulnerabilitat als obusos d’artilleria.

La Segona Guerra Mundial va finalitzar però els reptes tècnics i tàctics no finalitzaren el 1945. L’anàlisi realitzat pels oficials alemanys concloïa que els Panzergrenadiere (~infanteria mecanitzada) havien de amb un vehicle que reunís les següents característiques:

  • La mobilitat dels carros de combat (erugues completes, velocitat i relació potència / pes).
  • Tenir un blindatge frontal resistent a projectils d’artilleria (e.g. canons tancs).
  • Transportar a 8 soldats d’infanteria per a combatre, principalment, des de dins el vehicle.
  • Comptar amb una arma més pesada per a combat terrestre i defensa antiaèria (e.g. metralladora de calibre 12,7 mm o canó automàtica de calibre 20 mm).

La concepció era que el combat es realitzaria sobretot des de l’interior del vehicle, permetent accions ràpides a la velocitat dels carros de combat per comptes de la velocitat de la infanteria. Els Panzergrenadiere havien de vèncer a la infanteria enemiga des de dins el vehicle, comptant que aquesta tant sols disposava d’armes antitancs lleugeres i de curt abast. Aquest combat muntat, des dels vehicles, requeria una bona visió des del vehicle per això es van concebre sense sostre.

El Heer (l’Exèrcit alemany) va adquirir llavors el vehicle de combat d’infanteria HS.30. Aquest, tot i els requeriments, tenia diverses mancances tècniques ja que no era capaç de resistir l’impacte d’obusos o projectils amb càrregues conformades. Els costos de producció i el consum de combustible s’hauria duplicat amb facilitat si s’haguessin assolit aquests requeriments tàctic. Alemanya no era un país ric en aquell moment, així que l’HS.30 (i tot els VCI posteriors) van comptar amb un blindatge inadequat.

La previsió de camps de batalla amb riscos NBC i l’augment en l’ús de les espoletes de proximitat en obusos d’artilleria i morters van posar en dubte la idoneïtat de vehicles de combat sense sostre. Va esdevenir necessari un sostre protector, però el Heer es va quedar encallat en el concepte segons el qual els soldats havien de combatre des de dins el vehicle. El concepte VCI va estar en seriós perill a finals dels anys 50 i inicis del 60 degut a al seva vulnerabilitat, però això era tan sols el principi. El proper problema – i aquest hauria estat un K.O. al concepte des del meu punt de vista – va ser l’increment en l’abast de les armes antitancs d’infanteria. Els nous dissenys eren capaços de destruir vehicles blindats a centenars de metres mentre que l’abast de les armes de la infanteria muntada es mantenien estancades.

Als anys 70 va esdevenir obvi que els IFV amb infanteria muntada estarien en un gran risc enfrontant-se contra infanteria enemiga a curt abast. Les tripulacions dels IFV estarien més segures emprant tàctiques de foc de llarg abast – justament com les tripulacions dels carros de combat- i demanant foc de suport contra la infanteria. No hi havia cap distància a la qual la infanteria muntada pogués vèncer a la infanteria enemiga sense un risc catastròfic. Tot i això els IFV van ser millorats equipant-los amb míssils antitancs per assistir als carros de combat en les seves batalles (i augmentar la seva moral). A vegades al cost de disminuir una plaça la seva capacitat de transport de soldats. També es van dotar amb complexos sistemes per a la seva arma principal (canons automàtics amb calibres de 20 a 40 mm), com ara càmeres estabilitzades de baixa lluminositat, o fins i tot infraroigs, amb mesuradors de rang làser i ordinadors balístics.

Els IFV han esdevingut fonamentalment vehicles de combat amb la missió de complementar, amb les seves armes, els carros de combat / MBT. Resulta que també transporten infanteria, però aquests encara tenen menys, o nul·la, possibilitat de combatre des de l’interior del vehicle; ja que sovint estan limitats a utilitzar observar i disparar a través de petites portelles. A més aquestes han quedat obstruïdes en successives millores del blindatge.

Les diverses millores i sistemes afegit han convertit als IFV en vehicles molt cars i, inevitablement, això ha provat que s’adquiriren en un nombre molt baix. A pesar d’aquest fet alguns exèrcits occidentals no ho han compensat amb la provisió de suficients APC (vehicle blindats de personal) econòmics per transportar a la infanteria mecanitzada. Sovint les brigades blindades i mecanitzades de la OTAN tenen una proporció perillosament baixa d’infanteria. Tot i això cal dir que avui en dia hi ha alguna esperança en la supervivència dels IFV, degut als nous sistemes de protecció activa i a altres avenços (sobretot contra les càrregues conformades, no tant contra els projectils antiblindatge) que permetrien finalment recuperar l’equivalent al blindatge “antibales” dels primers IFV en els nous dissenys com el Puma.

En conclusió podem dir que el combat muntat dels Panzergrenadiere és un anacronisme. Alguns dissenys d’IFV moderns tan sols compten amb portelles per a 2 soldats, més per observació i com a últim recurs per a la defensa que com a mitjans ofensius. Els soldats d’infanteria mecanitzada d’avui poden estar contents si han vist el paisatge abans no se’ls ordeni desembarcar. Els IFV moderns s’han reduït a vehicles de combat amb canons automàtics i, com a tals, no se’ls hauria d’anomenar en absolut vehicles de combat “d’infanteria”. Els nostres exèrcits estan aferrant-se als IFV com al pilar de la potència de foc de les brigades mecanitzades. Això té com a resultat una baixa proporció d’infanteria que comportant una menor eficàcia en les tàctiques d’armes combinades.

S O

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 − 4 =