Entrevista a Toni Florido

Presentem tot seguit la nostra entrevista a Toni Florido un dels autors del llibre Política de Defensa i Estat Propi. Ell hi aporta el quart capítol “Propostes polítiques entorn a la defensa” on analitza tant els fets polítics que han portat al posicionament social actual com els passos que caldria emprendre per forjar una política de defensa pròpia. Aquest llibre, publicat recentment per l’Editorial Base, és una obra necessària per a fomentar el debat de la política defensa d’una Catalunya independent. Animem a llegir-lo per a conèixer més d’aquest àmbit poc tractat, trencar tòpics i prendre consciència de la seva rellevància pel futur del nostre país.

Recordeu que demà realitzarem el sorteig d’un exemplar d’aquest llibre. Encara sou a temps de participar-hi!

Pots descriure breument el teu background professional i com sorgeix el teu interès per la seguretat i la defensa?

Provinc del món de l’empresa, tot i que sempre he participat en molts projectes cívics. Actualment sóc el responsable del subàmbit de Defensa del Partit Demòcrata (PDECat).

El llibre “Política de Defensa i Estat Propi” ha estat una novetat que aporta llum a aquest àmbit poc tractat fins ara en el si de l’independentisme. Ens pots explicar com sorgeix la iniciativa de la seva publicació?

Sobre política de Defensa n’acostumàvem a parlar amb alguns dels autors del llibre, i un dia vam considerar que a banda de fer algun article específic i puntual el que calia fer era una cosa més sòlida i perdurable. Un cop vam considerar la possibilitat de fer un llibre tot va ser molt ràpid perquè era una idea que ens va entusiasmar des del principi.

Al llibre tu analitzes la defensa des del prisma de la política. Per què consideres que el catalanisme ha estat històricament allunyat de la cultura de defensa i ha volgut debilitar les forces armades espanyoles? Creus que aquest plantejament és vàlid avui en dia?

El catalanisme polític ha tingut un component de resistència, perquè calia sobreviure a una ocupació militar, política, cultural i mental. En aquest context, per a la majoria dels catalans la cultura de la Defensa ha estat la cultura de la derrota, i només es podia sobreviure negant la realitat o afeblint políticament aquest estat de coses. Per tant, parlem d’una cosa que era vista com aliena, i que calia allunyar tot el possible dels catalans. Per això es va influir per eliminar el servei militar, per exemple.

Però un cop el catalanisme majoritari esdevé independentista, cal desfer els antics marcs mentals i pensar lliurement. Amb un projecte polític gran no funciona el pensament petit, i per això les decisions polítiques avui han de ser formulades sense els vells condicionants. Si Catalunya vol esdevenir un Estat independent ha de parlar desacomplexadament amb el llenguatge del poder, amb el llenguatge dels Estats. I la política de Defensa és pur llenguatge d’Estat.

Defenses que les entitats i posicionaments pacifistes estan sobredimensionats a Catalunya. En què creus que es fa evident? Com es comparen els seus posicionaments amb els existents en altres estats europeus?

De pacifistes ho som tots, tots volem pau i benestar tot i que alguns pretenen patrimonialitzar en exclusiva aquests valors. Que no ens agradi una cosa, com puguin ser els conflictes, no significa que en tinguem prou amb el desig per evitar-los. Com amb la malaltia, que per molt que no ens agradi no deixem de formar metges i construir hospitals per combatre-la, amb la política de Defensa passa igual. La seva funció és preventiva.

Però tal com he comentat abans, arrosseguem una història recent que ens ha allunyat dels valors democràtics de la Defensa i que ha construït un discurs ideològic molt potent a l’entorn del pacifisme. L’exèrcit espanyol era el garant de la dictadura de Franco, i era del tot legítim voler desfer aquesta estructura, també ideològicament. Així van néixer tot de moviments que es van transformar en organitzacions estructurades a tots els nivells i àmbits i que van projectar la seva influència en la societat i, per tant, en els partits polítics. Aquesta és una tradició política molt forta –de les més fortes, de fet- però filla d’un context antic que avui amb el projecte independentista no té sentit.

L’objectiu del pacifisme polític no ha de ser la indefensió, sinó de la mateixa manera que els moviments pacifistes europeus, vetllar pel caràcter democràtic de les polítiques de Defensa.

Una part de la societat veu amb desinterès o rebuig el debat sobre la política de Defensa d’una futura Catalunya independent. Tu exposes la invisibilitat de les polítiques de defensa i ho compares amb les vacunes. Ens pots explicar aquesta metàfora?

L’èxit de les vacunes és l’absència de les malalties associades. El fet que gràcies a això avui visquem amb normalitat l’augment de l’esperança de vida pot fer-nos pensar que aquesta situació no és el resultat de la prevenció mèdica. Com que el resultat de l’avenç mèdic és invisible -l’augment de la qualitat i l’esperança de vida- molts cops cal recordar la importància de les vacunes, per evitar que aquesta percepció no ens faci retrocedir en el nostre actual benestar. A Europa la política de Defensa comuna és valorada com a fonamental per garantir la pau i el benestar assolits, i cal que els catalans participem d’aquest compromís solidari.

La major part de la societat catalana voldria que Catalunya esdevingués un nou estat de l’Unió Europea. Ens pots descriure breument quins compromisos hauria d’assumir en relació a la política de Defensa comuna?

A Europa la Defensa comuna està associada amb els valors del compromís, la solidaritat, la pau i el benestar, i una Catalunya que pretengui el reconeixement internacional cal que entengui que serà valorada segons aquests valors. A Europa ningú farà compatible amb els seus interessos –legítims- una nova situació que afebleixi la seguretat i defensa comuna, perquè avui Catalunya ja participa d’aquest compromís mitjançant Espanya. Així doncs, Catalunya ha de garantir als seus veïns que en el futur el seu compromís no serà menor.

Com a exemple podem observar com els països bàltics són ajudats per la resta de països europeus –inclosa Espanya- amb un dispositiu militar important, i per tant, si Catalunya vol en el futur la comprensió i el suport bàltic cal comprendre i donar suport a la seves necessitats vitals en seguretat i defensa. Del contrari no tindran cap incentiu per a un canvi diplomàtic que els acabi afeblint.

Com podria influir el posicionament respecte la política de defensa amb el reconeixement internacional de la independència de Catalunya?

Com he comentat abans, a nivell internacional ningú vol una situació d’inestabilitat o incertesa en la seva àrea d’influència. Una Catalunya que no es comprometi amb la seguretat i Defensa comuna és una Catalunya que no vol esdevenir un Estat, sinó una cosa que ningú sap què vol dir. En aquest sentit, cap país se sentirà obligat a prendre decisions respecte Catalunya que siguin contràries als seus interessos, els quals avui a Europa passen principalment per les polítiques de Defensa comuna.

Per altra banda, cal assumir que ser un Estat no vol dir fer una mica més del que fa una comunitat autònoma. Ser un Estat requereix l’assumpció d’unes responsabilitats noves, relacionar-se amb els altres estats en pla d’igualtat en els àmbits internacionals i compartir amb ells decisions al màxim nivell.

Al llibre descrius diverses accions a emprendre per a conformar una política de defensa. Entre d’altres, la creació d’un Institut d’Estudis Estratègics de Catalunya. Quins creus que seria el millor moment per a aquestes accions? Consideres que caldria plasmar-ho en un llibre blanc amb major detall abans del referèndum com es va fer a Escòcia?

La funció de l’Institut d’Estudis Estratègics ha de ser la d’analitzar des del Govern totes aquelles qüestions que tinguin relació amb la política de Defensa i les relacions internacionals d’aquest àmbit, en un sentit equivalent a l’actual Institut d’Estudis de l’Autogovern. Aquesta seria l’eina que permetria projectar internacionalment credibilitat respecte al compromís de Catalunya en la seguretat i Defensa comuna, i seria el canal per interactuar amb els diferents actors i entitats amb responsabilitat en aquesta àrea. Les relacions internacionals es basen en les 3 D: la Diplomàcia, el Desenvolupament i la Defensa, i Catalunya ha de tenir les eines adequades pel seu complet desplegament.

Pel que fa al Llibre Blanc de la Defensa, és més important fer-lo bé que fer-lo ràpid. No crec important tenir-lo abans del referèndum perquè és funció de cada govern l’impuls de qualsevol política. Aquesta treball, el Llibre Blanc, el pot desenvolupar perfectament l’Institut d’Estudis Estratègics perquè tindrà tota la informació necessària i perquè així es projectarà des del Govern credibilitat internacional.

Per últim, ens pots comentar si el llibre ha tingut èxit de vendes? Quines seran les pròximes presentacions que realitzareu?

L’editorial Base ens ha expressat la seva alegria per la difusió del llibre. Vull agrair el seu esforç i el fet d’haver-hi apostat amb tanta il·lusió com la que hem tingut nosaltres, els autors del llibre. Les vendes estan anant molt bé, l’acolliment està sent magnífic, i això es tradueix en un degoteig constant de presentacions arreu del territori. La veritat és que estem tots molt contents per l’esforç i el resultat.

Recordeu que podeu comprar el llibre Política de Defensa i Estat Propi (Base Històrica) a Amazon o a la vostra llibreria de confiança.

Què puc fer jo per ajudar a Defensa.Cat?

Defensa.Cat és un projecte portat per voluntaris amb el seu temps i esforç. Si ens vols ajudar pots: parlar del nostre projecte a coneguts, compartir i comentar els nostres articles i clicar als anuncis de la web per ajudar al nostre finançament. Gràcies per tot!

 

 

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 + 11 =