Personal i pressupost militar de l’US Army

Us presentem un infogràfic que mostra l’evolució de l’exèrcit de terra dels Estats Units des de 1960 fins a l’actualitat. Els seus autors Andrew Hill i Shayan Kheradmand (1) hi mostren 3 mètriques bàsiques:

  • El personal desplegat internacionalment: els Estats Units disposen de bases militars arreu del món i, en el marc de la Guerra Freda, hi desplegaren un gran nombre de militars (especialment a Europa). També es veuen els pics de militars desplegats provocats pels principals conflictes armats.
  • El pressupost disponible: a destacar la distinció entre les proporcions destinades a personal, operacions/manteniment i modernització (adquisicions de nou material i R+D). Contra-intuïtivament els recursos destinats a la modernització han disminuït amb el pas del anys. També s’observa el gran nombre de recursos destinats a la “guerra contra el terrorisme”.
  • El personal militar total: distingint entre oficials i tropa, s’observa una clara disminució després de la Guerra Freda. Tot i això el nombre d’oficials no ha disminuït en la mateixa proporció, causant una estructures poc equilibrada i majors costos (aspecte comú a moltes forces armades).

USAWC-CSP-infographic_bitmap_hqTraducció del text principal de l’infogràfic:

L’U.S. Army: ara i abans

El 1985 l’exèrcit (US Army) era una força global, robusta i moderna. Com ha canviat des de llavors? El 2015 el nombre de soldats s’havia reduït un 37% i el pressupost era un 24% menor. L’exèrcit ha incrementat la proporció d’efectius basats al propi país. Ara només un 9% dels soldats en actiu estan estacionats fora dels Estats Units, en comparació amb el 31% del 1985. Amb una disminució d’efectius més intensa que la del pressupost hom esperaria que l’exèrcit gastés menys en personal i més en la seva modernització. Però de fet l’increment dels costos de personal (un 50% més entre 1985 i 2015 i una estructura amb excés d’oficials) consumeix quasi la meitat del pressupostos del 2015. El gruix de la resta es destina a operacions i manteniment. El 2015, l’exèrcit va gastar tan sols un 17% en nous equipaments i R+D. Tot això a pesar de la creixent necessitat d’inversions, ja que no ha introduït cap nou gran sistema des de la dècada de 1980.

Sovint es debat sobre el cost de la defensa i els seu impacte en els pressupostos, però val la pena realitzar una anàlisi més detallada. Recentment els mitjans de comunicació recollien les declaracions d’Obama pressionant als socis de l’OTAN a invertir el 2% del seu PIB en defensa, ja que els Estats Units estaven assumint una part de la defensa del vell continent.(2) Podem veure a l’infogràfic com actualment la US Army té estacionats actualment uns 27.000 soldats a Europa, una xifra semblant a la de tots els militars en actiu de Bèlgica.

Però el percentatge del PIB és un mal indicador del grau d’equipament i preparació d’unes forces armades. Per exemple Grècia és el país de la Unió Europea que més inverteix proporcionadament en defensa amb un 2’65% del PIB de mitjana entre 2006 i 2015.(3) Però d’aquests recursos en destina un 75% de mitjana a pagar el personal (4), amb grans retallades i escassos recursos disponibles per a entrenament i desplegaments. De poc serveix disposar d’un gran nombre de carros de combat si no et pots permetre el combustible per a les maniobres o unitats de suport i transport imprescindibles pel seu desplegament. És una situació semblant a l’espanyola on, segons dades de la OTAN, els darrers 5 anys ha dedicat de mitjana un 65% del pressupost a personal i un 14% a nou equipament.(4) En primer lloc s’han prioritzat les adquisicions d’armament (a vegades afavorint més a la indústria que a les necessitats operatives), en segon lloc a mantenir el personal (amb un excés d’oficials) i, en última instància, a l’entrenament i la capacitat operativa.(5)

Més que el reiterat objectiu del 2% considerem d’interès les recomanacions que fa la OTAN sobre com prioritzar la inversió en defensa. A la cimera de Gales del 2014 els països membres es van comprometre a invertir un 20 % dels pressupostos de defensa a l’adquisició de nou equipament i a la investigació i desenvolupament.(6) En comparació els autors de l’infogràfic es lamenten que l’exèrcit dels Estats Units hi destini “només” un 17% degut a l’augment, fins al 47%, dels recursos destinats al personal. Per altra banda, la darrera revisió estratègica del Regne Unit marca com a objectiu prioritari assolir aquest 20% per garantir la modernització de les seves forces armades.(7) Les recomanacions de la OTAN també posen l’èmfasi en garantir la preparació i capacitat de desplegament de les forces armades.(8) Una de les formes per aconseguir-ho és implementant una major coordinació entre forces armades, amb diversos protocols i maniobres, així com d’implementació d’estàndards comuns.

Quines són les implicacions pressupostàries per a les futures Forces de Defensa de Catalunya? En primer lloc volem destacar la necessitat de disposar d’uns pressupostos adequats i transparents. A Espanya el govern del PP ha tergiversat els comptes, pressupostant a la baixa per després aprovar crèdits extraordinaris i repartir els pagaments a altres ministeris.(8) No serà fàcil, ja que caldrà valentia política i una major consciència social de la necessitat i normalitat de les forces armades. La seguretat no és gratuïta i no n’hi ha prou amb serveis policials i d’intel·ligència. Recordem que tots els països de la Unió Europea disposen de forces armades i es comprometen a de la defensa comuna segons el tractat d’adhesió.(9) En un proper article analitzarem més en detall les iniciatives europees sobre defensa.

Per altra banda caldrà que aquests recursos s’inverteixin de forma proporcionada i ben planificada, amb les convenients revisions estratègiques i assessorament expert. Com hem vist l’equilibri entre les diverses partides és essencial i cal cercar la major eficiència possible. Sense desmerèixer la necessitat de disposar de personal suficient cal garantir que aquest està ben entrenat i equipat i pot dur a terme les seves missions. La Societat d’Estudis Militars estima que Catalunya haurà d’invertir inicialment el 25-35% del pressupost de defensa en nou equipament i infraestructures.(10) Sobretot degut a la mancança actual d’instal·lacions i el costos inicials de formació de les Forces de Defensa de Catalunya.

Soldat de la U.S. Army entrenant a l'Afgasnistan (Fotografia del capità Charlie Emmons, US Army)

Soldat de la U.S. Army entrenant a l’Afganistan (Fotografia de Charlie Emmons, U.S. Army)

Fonts:

  1. War on the Rocks, maig de 2016: The US Army from 1960 to today
  2. Diari Ara, maig de 2016: Obama retalla en defensa però vol que Europa gasti més
  3. SIPRI, consultada el maig de 2016: SIPRI Military Expenditure Database
  4. OTAN, gener de 2016: Information on Defence Expenditures
  5. ElDiario.es, abril de 2013: El presupuesto militar en España
  6. OTAN, setembre de 2014: Wales Summit Declaration
  7. Govern britànic, novembre de 2015: National Security Strategy and Strategic Defence and Security Review 2015
  8. Eleconomista.es, abril de 2016: Defensa dispara su presupuesto en 2.300 millones, un 40% más
  9. EUR-Lex, consultat el maig de 2016: Mutual defence clause
  10. SEM, juny de 2015: Pressupostos de Defensa Principis rectors, objectius i periodització
Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

5 comentaris

  • Els exèrcits cada cop van cap a la seva simplificació. Menys homes i més tecnologia.

    Jo sóc del parer de tindre una Guàrdia Nacional (a l’americana) i un exèrcit reduït molt modernitzat (o mossos militaritzats).

    Jo faig dues preguntes: Qui ens pot envair? Quina capacitat tenim de resistència d’aquest atac? La resposta ens dirà quin exèrcit ens cal o si realment ens cal exèrcit.

  • Gràcies per l’aportació Josep!

    És cert que, en general, hi ha una tendència a menys personal i més tecnologia. Aquesta tendència general s’ha vist amb la professionalització dels exèrcits i l’abolició del servei militar obligatori en molts països. Ara bé aquesta reducció de personal té un límit si es volen mantenir capacitats suficients. Per exemple, fa poques setmanes el ministre de defensa alemany ha presentat un pla per augmentar la inversió i el nombre d’efectius de les seves forces armades.

    Creiem també que hi ha certes contradiccions quan es posa al mateix sac el model de “forces armades petites i altament professionalitzades” amb el model de “guàrdia nacional”. I enquadrem amb aquest darrer model les recurrents preguntes de “qui ens envairia?” o com podríem resistir si fóssim atacats, etc. Ja que aquestes preguntes, i en part el model centrat en la “guàrdia nacional”, responen més a una visió antiquada de les forces armades (amb molt personal, amb poca mobilitat, a la defensiva, etc.).

    Creiem que no hi ha perspectives que ningú ens envaeixi després de ser proclamada la independència. Però la clau no és aquesta, és ser un estat com els altres i ser reconegut per la resta. I bona part d’això prové d’un compromís clar en garantir tant la seguretat pròpia i com la comuna dins una aliança (com la Unió Europea o, si així ho decidíssim, l’OTAN). La dissuasió doncs no prové només de les forces armades d’un país, sinó del conjunt dels països aliats. I per a contribuir a aquest fons comú calen unitats es puguin desplegar i cooperar eficaçment amb les unitats d’altres països. Per això visions que defensen fonamentalment una guàrdia nacional o unes forces armades que no puguin actuar fora de les nostres fronteres en els fons serien menys eficaces a l’hora de garantir la defensa del país.

    Aquest sembla l’horitzó a mig termini dins l’Unió Europea (que actualment ja ha començat amb comandaments conjunts en transport aeri, té missions marítimes europees, etc.). Per això també volem ressaltar aquesta contradicció, sovint moltes persones que defensen un hipotètic exèrcit europeu diuen que Catalunya hauria de contribuir-hi només econòmicament, o que hauria de tenir una guàrdia nacional o un exèrcit purament defensiu. Per contra, en el marc d’una aliança així caldria aportar-hi unitats i equipament de cada país membre.

    Són molts els països que tenen guàrdia nacional i amb bones experiències. Però comptant que a Catalunya hauríem de començar de bon principi, seria més senzill i ràpid formar un nucli de forces armades professionals, amb l’ajuda i entrenament de països aliats. Això sense desmerèixer la importància de les reserves i d’implantació territorial de les forces de defensa. Evidentment caldrà que ho debatin experts del país i internacionals, però cal remarcar la normalitat en l’existència d’unes forces armades. Recordem, tots els països de la Unió Europea tenen forces armades i es comprometen a la defensa comuna.

  • Per un exèrcit invasor el pitjor entorn és una guerra de guerrilles. Per això el concepte de Guàrdia Nacional (ús defensiu) alhora que crea un vincle de la població civil amb la defensa. També pot ser un lloc on reubicar les tropes professionals quan tinguin una edat no apta pel servei, però tenen una formació útil.

    L’exèrcit petit bàsicament per compromisos internacionals (integració amb OTAN) altament professional. Entenc que Catalunya ha de col·laborar amb la defensa comuna (ho hem de fer d’una forma o altra).

    També pot ser una oportunitat per desenvolupar tecnologia pròpia (igual que ha fet Israel)

  • A casa nostre tenim el defecte de la “nomenclatura”: hi ha paraules tabú, bàsicament per les connotacions negatives dels darrers segles en que l’exercit veí ens a visitat diverses vegades “per tal de garantir la nostra seguretat”. Així doncs, “exèrcit” és una d’aquestes paraules lligada a conceptes com repressió, autoritarisme, etc. Per això, cal fer un enorme exercisi de pedagogia per explicar que l’exèrcit és/pot ser una eïna necessària no només per la defensa interna (pe. atacs terroristes) sino també per complir amb la nostra part dins la defensa comuna europea.

  • Completament d’acord amb l’Enric. L’exercit sempre ha sigut invasor i opressor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 − three =