L’atac al Swift

Presentem l’article del Corporal Frisk, bloguer militar finlandès al qual és molt recomanable seguir per conèixer l’àmbit de defensa al seu país en particular i als països nòrdics en general. Ens hem posat en contacte amb ell per poder traduir i publicar el seu concís i encertat anàlisi sobre el recent atac al vaixell Swift. Agraïm el seu permís i us fem arribar el seu prudent comentari: “dono suport a la traducció perquè sento que un bon i ben informat debat sobre defensa va en l’interès de tots, i no pas com un posicionament a favor o en contra de la independència de Catalunya”.

L’article original “The Attack on Swift” es va publicar el 5 d’octubre.

Durant la nit de l’1 d’octubre el vaixell Swift, operat pels Emirats Àrabs Units, va ser atacat prop de la costa del Iemen. Les notícies d’aquest atac es van expandir ràpidament per les xarxes socials. Les primeres interpretacions apuntaven que l’embarcació havia estat atacada amb un míssil anti-vaixells disparat des de terra, el qual hauria impactat tot causant un greu incendi. Algunes fonts fins i tot apuntaven que el vaixell s’havia enfonsat.

Les declaracions oficials inicials restaren importància a l’esdeveniment, referint-si com un “accident” i recalcant que l’atac al vaixell civil mèdic no havia causat baixes. Més tard es va reclassificar com a atac terrorista però assegurant que les unitats navals i aèries a la zona havien perseguit i allunyat a les embarcacions terroristes sense patir cap baixa pròpia.

Imatge dels danys al Swift, punt de "sortida" del míssil i pont de comandament destruït. Font:

Imatge dels danys al Swift, punt de “sortida” del míssil i pont de comandament destruït. Font: Emirates Web Agency

El vaixell en qüestió era el catamarà talla-onades Swift, amb una eslora de 98 m i fabricat per Incat Tasmania el 2003. Conjuntament amb altres models semblants va ser construït com a prototip pel programa US Joint High Speed Vessel, que acabaria esdevenint la classe Spearhead. Aquest vaixell està basat en els ferris ràpid d’aquesta drassana, i com a tal amb estàndards de construcció civils i no militars. És important recordar-ho quan es valoren els danys soferts, ja que els sistemes de control de danys són menys exigents en el dissenys civils que en els militars. Especialment pel que respecta a fonts externes com pot ser el dany en combat. El Swift era propietat de Sealift Inc. i va ser llogat durant diversos anys per l’US Military Sealift Command amb la denominació HSV-2 (High-speed vessel). Després el vaixell fou retornat a les drassanes, suposadament per manteniment, abans de ser llogat a la National Marine Dredging Company dels Emirats Àrabs Units.

Des de llavors l’embarcació ha freqüentat del aigües del Iemen, on ha fet diverses travesses entre el port d’Assab, a Etiòpia, i els ports iemenites d’Aden i Al-Mukalla, aquest darrer un punt de batalla clau en l’actual guerra. La naturalesa exacta de la missió és incerta, sense quedar clar si era operat com una unitat naval o senzillament com un transport xàrter civil. Tot i això cal remarcar que, independentment de si els tripulants eren civils o militars, es tracta en essència d’un ferri ràpid pintat de gris [com els vaixells militars]. Segons les notes de premsa de la coalició operava en un rol humanitari, transportant menjar i subministres cap al Iemen i evacuant gent malalta en el viatge de tornada. Segons la meva recerca aquestes afirmacions no s’han confirmat ni desmentit per part d’observadors independents.

Aparentment les forces rebels / Houthis / Ansar Allah van mantenir en observació el vaixell durant força temps, com es fa evident per la gravació del Swift a ple dia i la el pla a poca distància del míssil impactant-hi. Després de la posta de sol el van monitoritzar per radar, fins a disparar el que semblaria un sol míssil anti-vaixells C-802. El C-802 és un míssil guiat per radar xinès, desenvolupat a mitjans de la dècada de 1980 amb l’ajuda dels francesos. Des de llavors la producció ha substituït els components estrangers, incloent el motor francès original TRI-60 (el mateix utilitzat en el Saab RBS-15/MTO-85) per un de xinès equivalent. Aquest míssil és equiparable a un Exocet pel que a al seu comportament, mida i prestacions. De gran rellevància és també que a l’Iran s’ha desenvolupat la seva versió anomenada Noor.

A Noor being fired from a truck mounted launcher during an Iranian exercise. Note the search radar. Source: Wikimedia Commons/Mohammad Sadegh Heydari

Un míssil Noor disparat des d’un llançador-camió durant unes maniobres iranianes.  A destacar el radar de cerca. Font: Wikimedia Commons/Mohammad Sadegh Heydari

El Noor també s’ha utilitzat a l’Orient Mitjà anteriorment, el cas més conegut va ser durant la Segona Guerra del Líban l’any 2006 quan van disparar 2 o 3 contra vaixells israelians situats a la costa de Beirut. L’objectiu era la corbeta / fragata lleugera INS Hanit, la qual va rebre l’impacte d’un míssil. L’altre míssil va enfonsar el petit mercant egipci / kamputxeà MV Moonlight. Mentre que el tercer míssil aparentment va explotar poc després del llançament. Sembla molt probable que els míssils fossin operats per tropes iranianes i no per membres de Hesbol·là. Aquest atac aporta valuoses pistes sobre com s’ha realitzat l’atac contra el Swift. El relat que exposem tot seguit està basat sobretot en els articles Merisota del comandant Ville Vänskä i Attack on INS Hanit de Christopher Carlson.

Sa’ar 5-class vessel. Note the white ‘R2-D2’ dome in front of the bridge, housing the CIWS. Source: Wikimedia Commons/Israeli Navy Spokesperson

Vaixell de guerra de la classe Sa’ar 5. A destacar la cúpula blanca “R2-D2” davant del pont de comandament, on hi ha el CIWS. Font: Wikimedia Commons/ Portaveu de la marina isareliana

A l’hora de l’atac l’INS Hanit estava situat aproximadament a 10 milles nàutiques de la costa del Líban (~18,5 km). Els seus moviments havien estat seguits per els efectius d’Iran o Hesbol·là que operaven els míssils. L’INS Hanit compta amb un sistema CIWS automàtic però, per raons no confirmades, aquest no va interceptar el míssil. Un possible raó seria que el míssil va impactar just per la popa, una altra que sembla que la intel·ligència israeliana desconeixia el que l’enemic comptava amb míssils anti-vaixells en aquesta zona. També sembla que el sistema no estava operant en el seu mode automàtic degut a què l’INS Harit estava realitzant operacions aèries en el moment de l’atac.

De fet sembla que els vigies van observar el vaixell de guerra durant molt temps, esperant fins que va començar les operacions aèries abans d’efectuar l’atac. Els míssils van rebre informació de l’objectiu a través d’un radar comercial de navegació, disponible lliurement al mercat civil, muntat al mateix camió que servia de plataforma de llançament / TEL. Emprant aquest mètode no alertaven al personal de guerra electrònica abord de l’INS Hanit de la seva sinistra funció.

Llavors els míssils van ser llançats seqüencialment, aparentment amb diferents perfils de vol i mode de cercador per maximitzar la probabilitat d’aconseguir un impacte. Sembla que el míssil que ho aconseguí va impactar contra una robusta grua d’acer, situada a la coberta de vol i just darrera la superestructura (no està muntada a la fotografia superior). Això va salvar la nau dels danys molt majors que s’haurien produït si el míssil hagués penetrar el cas d’alumini i el seu cap explosiu de 165 kg hagués explotat a l’interior. Finalment, l’INS Hanit en va sortir relativament ben parat, patint només danys moderats i amb la mort de 4 mariners israelians. Tot i això va poder navegar amb els seus propis motors per retornar a la base i en només 10-20 dies va ser reparat i tornat al servei. El míssil que va impactar va ser el segon de la salva, ja que el primer va sobrevolar la fragata abans de fixar a l’infortunat MV Moonlight, el qual es va enfonsar al cap de pocs minuts de l’impacte però, sortosament, sense pèrdua de cap vida.

L’atac contra el Swift va seguir segurament la mateixa pauta, amb vigies seguint-lo visualment i amb l’ajuda d’un radar de navegació estàndard. Sembla que el vaixell va ser més o menys emboscat prop dels estret de Bab el-Mandab, el punt meridional on el mar Roig és més estret. Com que el Swift no comptava amb cap sistema d’auto-defensa detectar el míssil visualment en la foscor devia ser virtualment impossible. Segurament el primer indici que quelcom anava malament va ser quan el míssil va impactar al cantó d’estribord de la proa.

La detonació va causar el foc que va consumir ràpidament el pont de comandament i, a diferència del cas de l’INS Hanit, l’embarcació va quedar fora de combat. Tot i que les declaracions preliminar declaraven que no hi havia cap mort sembla probable que el míssil i el foc causat podrien haver causat una pèrdua considerable de vides, especialment si estava realitzant un rol d’evacuació mèdica. És un testimoni a la professionalitat marinera de la tripulació el fet que poguessin apagar el foc i evitar l’enfonsament del vaixell. Tot i això, també és una indicació que el cap explosiu d’un míssil anti-vaixells modern no és necessàriament prou potent com per enfonsar un vaixell de mida moderada.

Com s’ha comentat anteriorment el vaixell estava construït amb un casc d’alumini amb estàndards civils i com tal els focs van ser molt difícils d’extingir. Que el foc és un perill major que la mateixa càrrega explosiva ho posa de manifest l’atac a l’HMS Sheffield (D80), segurament el cas més famós en el qual un vaixell de guerra ha rebut l’impacte d’un míssil anti-vaixells. L’HMS Sheffield va ser enfonsat després de l’impacte d’un sol míssil Exocet durant la Guerra de les Malvines. Tot i que la càrrega explosiva va fallar al detonar el motor i el combustible del míssil van causar un incendi tal que acabaria causant el seu enfonsament. El vaixells de guerra moderns sovint són construïts amb alumini degut als estalvis de pes que suposa, però això comporta alguns problemes respecte a l’acer en cas d’incendi [les estructures d’alumini poden perdre ràpidament la seva integritat estructural a partir de temperatures menors].  A remarcar que la Royal Navy té una norma que requereix utilitzar alumini temperat (annealed/O-temper) que li proporciona menys resistència però la major ductilitat possible. Això li permet resistir millor el dany de combat el comparació amb els aluminis més habituals de major resistència emprats al sector civil.

Els efecte a llarg termini d’aquest atac estan per veure però sembla improbable només disparin un sol míssil, recordem el que va passar en el cas de l’INS Hanit. Molt probablement encara hi ha 2 míssils més a la plataforma de llançament i una tripulació amb experiència de batalla esperant la seva oportunitat per tornar a atacar.

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 + fourteen =