Manipulació contra la independència

Sala de control de televisió. Foto CC-BY Nayuki

D’entrada felicitar-nos a tots per la gran celebració i reivindicació de la diada de l’11 de setembre. Avui molts repassarem les notícies i anàlisi dels mitjans de comunicació i constatarem, altre cop, com molts d’aquests menystenen la mobilització. En aquest marc trobem ideal aportar un nou article del nostre col·laborador el tinent de 1a Azriel ML sobre la manipulació de masses en el marc de les operacions d’intel·ligència. També el podeu llegir en els articles: Guerra d’Intel·ligència contra Catalunya i Cap al Servei Català d’Intel·ligència Militar.

Estratègies de manipulació de masses contra el procés independentista català

En aquest nou desenvolupament voldríem aprofundir en la diversitat d’estratègies i tècniques que s’estan aplicant en el marc de les operacions psico-mediàtiques de manipulació de masses contra el procés independentista català. Quines estratègies es fan servir, i en quines circumstàncies? Qui(ns) són els objectius i finalitats? Quins “especialistes” entren en acció?

Parlarem d’un gran ventall d’actors anant des del rol primordial d’equips psiquiàtrics i enginyers de telecomunicacions, fins a brigades especials del manament cibernètic, passant per equips d’investigació sociològica i personalitats acadèmiques, entre altres.

I. Intoxicar l’audiència

La diversió, entesa com “marejar el personal” o despistar i crear cortines de fum, és un element primordial del control social. Aquesta estratègia consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes realment importants i de les mutacions decidides per les elits polítiques i econòmiques. Per assolir-ho cal un diluvi continu de distraccions i d’informacions per atrapar el públic en afers superficials.

1. La “Censura Moderna”

La censura moderna consisteix a ofegar les informacions essencials dins d’un diluvi d’informacions insignificants difoses per part d’una multitud de mitjans de comunicació de contingut similar. Això li permet a al nova censura donar una impressió de pluralitat i d’aparença democràtica. Aquesta estratègia s’aplica en primer lloc a les notícies, principal font d’informació pel públic.

Seguint amb l’exemple de les informacions, les notícies televisades gairebé no contenen informació des del principi dels anys 90. Es continua anomenant “telenotícies”, el que en realitat és un magazine. Un telenotícies conté com a màxim entre 2 i 3 minuts d’informació de mitjana. La resta forma part de reportatges anecdòtics, fets aïllats, entrevistes a peu de carrer i reality-shows sobre la vida quotidiana.

Però tota la subtilitat de la censura moderna resideix en l’absència de censors. Aquests han estat molt sibil·linament substituïts per la “llei del mercat” i la “llei de l’audiència”. Pel simple joc de condicions econòmiques hàbilment creades, les cadenes no tenen mitjans per finançar el treball d’investigació del periodisme de veritat. Per contra els reality-shows i els programes d’entreteniment aporten més audiència amb un cost de producció reduït.

Podríem parlar del paper de les televisions “públiques” i “estatals” mitjançant corporacions de mitjans audiovisuals. La llista és llarga, però ens quedarem amb Mediaset España Comunicación, Atresmedia, Grupo Godó, Prisa i Zeta. No voldríem intoxicar al lector amb la varietat de programes i articles manipulats, deshumanitzats, rebaixants i esbiaixants que ha anat propagant massivament envers totes les audiències a les que ha arribat. Sols recordarem que noves formacions polítiques són el resultat de condicions propagades a través d’aquests mitjans.

Un exemple vindria a ser el cas de la detenció per part del CME (Cos de Mossos d’Esquadra) de potencials terroristes vinculats als aparells policials de l’estat. Aquest fet que fou utilitzat per part dels aparells de l’Estat per desacreditar la tasca de contra-terrorisme dels Mossos d’Esquadra i prohibir-ne l’assistència a cimeres internacionals anti-terroristes. Les notícies però no entrevistaran cap responsable tècnic de l’operatiu dels Mossos, però mostraren el ball de papers de comunicats i contra comunicats, entrevistant només al Ministre de l’interior. El missatge va ser: els Mossos no tenen competències per realitzar les tasques que fan els aparells de l’Estat i, si no es porten bé, no aniran a les cimeres internacionals.

2. Informació desestructurada per una memorització mínima

Tots els psicòlegs, psiquiatres i especialistes de les neurociències saben que la memorització de les informacions pel cervell es fa molt millor quan aquestes informacions es presenten de forma estructurada i jerarquitzada. L’estructura i la jerarquització de la informació són també principis de base ensenyats a tots els estudiants de periodisme.

Ara bé, des de fa 10 anys, els telenotícies fan exactament el contrari, encadenant de forma desordenada temàtiques atapeïdes i d’importància desigual. L’objectiu que es cerca consisteix en obtenir la memorització més dolenta i deficient. Fins i tot els esdeveniments importants apareixen a través d’un angle magazine, per l’extrem oposat del telescopi. I és que una població amnèsica és de fet molt més fàcilment manipulable. Qui recordaria que s’havien d’executar estructures d’estat en la legislatura de 2012? L’estratègia de la diversió és igualment indispensable per impedir que el públic s’interessi pels coneixement essencials.

Una manifestació de gairebé 2 milions de persones sense un sol incident no tindrà presència als mitjans de comunicació estatals i serà pervertida i intoxicada pels mitjans de comunicació privats i públics.

Així, l’arrest en directe d’un responsable polític per suposada corrupció serà seguit d’una entrevista a un catedràtic de dret penal encarregat d’agreujar la magnitud de l’esdeveniment.  Mentre que les imatges seguiran mostrant estelades i manifestacions pacífiques i multitudinàries i s’alerta per part “d’especialistes” de la gravetat d’un esdeveniment que no té res a veure amb les imatges difoses. Però que queden dissolts en el paquet mediàtic amb un missatge doble i lluny de la neutralitat: l’independentisme és dolent i perillós i no pot resoldre la corrupció.

Si les notícies han de ser imparcials, i s’entrevisten personalitats i especialistes de renom acadèmic, les conclusions no poden ser sinó irrefutables. Aquestes operacions tenen un nom: degenerescència psicològica mediàticament induïda.

II. Anul·lar l’audiència

1. Crear problemes i oferir solucions

Aquesta estratègia es desglossa segons la tècnica “problema-reacció-solució”. Es crea en primer lloc un problema com a “situació” prevista amb la finalitat de suscitar una reacció al públic, de forma que exigeixi mesures que se li vol fer acceptar. Per exemple: ofegar fiscalment un col·lectiu administratiu, apallissar puntualment ciutadans pel seu origen per fer acceptar a tots els nivells que no estan protegits davant la presència d’organismes superiors que són els únics que poden resoldre la situació.

2. L’estratègia gradual

Per fer acceptar mesures inacceptables, sols cal aplicar-les progressivament de forma “gradual” en una escala de 20 anys per exemple. Es poden citar exemples com les invasions de competències en finances, transports, telecomunicacions o educació (“Queremos españolizar a los niños catalanes“) que condueixen a la pèrdua d’ús social i administratiu de la llengua catalana en molts àmbits de l’administració i la vida quotidiana. El català desapareix progressivament de les àrees metropolitanes, es viola el dret a l’honor de màxims representats polítics: es modifiquen de forma gradual i progressiva, i no es pot fer res més que acceptar-les gràcies a l’artilleria audiovisual i de telecomunicacions.

3. L’estratègia en diferit

Una altra forma de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa però necessària”, obtenint així l’acceptació del públic en el moment present per una aplicació en el futur. Així és més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. En primer lloc perquè l’esforç no és fàcil obtenir-lo de forma immediata. En segon lloc perquè el públic sempre té tendència a esperar ingènuament que “Tot sortirà bé demà” i que el sacrifici requerit podrà ser evitat. Finalment, això deixa temps al públic per acostumar-se a l’idea del canvi i acceptar-lo de forma resignada quan arribi el moment.

Els exemples es compten per centenars, i van de la suspensió de drets democràtics i convocatòries legals progressivament diluïdes, fins a querelles criminals contra representants polítics. Com a resultat no s’executen programes electorals, i l’allau de notícies no deixa marge a l’espectador per a reaccionar: lleis suspeses, impugnacions, eleccions anticipades, incapacitat per executar estructures d’estat i, encara més, incapacitat per frenar les invasions competencials, mentre no es pot formar govern i es creant un buit de poder. Aquest és un cas que no té equivalent des de la descoberta i aplicacions de les tecnologies audiovisuals. És un cas d’experimentació psico-mediàtica únic al món, recolzat els grans oligopolis de la OTAN, UE i l’Estat Espanyol.

En una propera entrega seguirem amb la descripció del punt III: Aïllar l’audiència, així com les conclusions finals.

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

Un comentari

  • Jordi savall ferrate

    L’altre dia a la noche 24h. M’entres devatien sobre diferents temes van posar 4 cops uns 30 segons cada cop que Junsker hàvia dit “qu’el perill de la UE no era el brexit sinó els nacionalismes”. Ningú va dir en cap moment qu’ell es rafaria al nacionalismes dels estats menbres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 − 9 =