No tots són tancs

Bona part de la població anomena tanc a quasi qualsevol vehicle blindat. Aquesta generalització sovint s’estén als mitjans de comunicació, provocant imprecisions i possibles equívocs.(1) Com hem exposat altres vegades hi ha una mancança important de publicacions sobre defensa en català i això en dificulta la coneixença del seu vocabulari en la nostra llengua. En aquest breu article exposarem directrius bàsiques per identificar un tanc o carro de combat i diferenciar-lo d’altres vehicles terrestres cuirassats.

Comencem doncs amb diverses definicions de què és un tanc:

Tanc: un vehicle de combat cobert i amb blindatge pesant que té una propulsió per erugues.(2)

Vehicle de combat, completament cuirassat, armat amb un canó i una o dues metralladores i que es desplaça mitjançant erugues.(3)

El tanc és un vehicle de combat propulsat per erugues amb blindatge pesant (…) armat habitualment amb un canó de calibre 105 mm o superior.(4)

Totes tres definicions fan referència a la propulsió per erugues, mobilitat, i al blindatge o cuirassa del vehicle. Tot i això la primera no fa referència específica a l’armament i com a tal englobaria diversos vehicle blindats amb armament lleuger com els transports blindats de personal. Genèricament un tanc és un vehicle de combat amb elevats nivells de mobilitat, potència de foc i protecció.(5)

Tanc T-90A rus durant una exhibició el 2014. Fotografia: Vitaly V. Kuzmin CC-BY-SA 4.0

La gran  mobilitat la proporciona la propulsió per erugues (com les d’una màquina excavadora) que reparteixen el pes del tanc en una gran superfície. Lògicament també en són elements clau un motor de gran potència i altres sistemes associats com ara la suspensió i transmissió. Cal remarcar que la propulsió per erugues és habitual en molts vehicles militars i permet una bona mobilitat en terreny no preparat (fora de carreteres i pistes), en grans inclinacions i superant obstacles com ara rases o trinxeres.

La protecció és quelcom imprescindible en qualsevol tanc i que en determina el seu disseny. Degut a la millora de la munició i armes antitancs el blindatge és un dels àmbits que més ha canviat des de la Segona Guerra Mundial quan els tanc i la guerra mecanitzada van assolir la seva maduresa. Els blindatges massissos de metall han evolucionat cap a capes de materials compostos i/o blindatge reactiu. En tot cas la necessitat de protegir la tripulació i els sistemes del tanc comporten un pes molt elevat que sobrepassa les 50 tones per vehicle en els tancs més moderns. Altres sistemes de protecció són els detectors de míssils, llança-granades de fum i, més recentment, els sistemes actius de defensa que destrueixen els míssils o projectils atacants.

La potència de foc també és determinant en qualsevol tanc i comporta un canó de gran calibre i pressió capaç de disparar munició perforant i explosiva. El calibre i velocitat dels projectils ha anat augmentat i actualment els dissenys occidentals empren majoritàriament un canó d’ànima llisa i calibre 120 mm mentre que els russos i derivats un de calibre 125 mm. La munició antitancs que disparen consta d’un projectil subcalibrat de metall molt resistent, permetent vèncer la gran majoria de blindatges. Alguns canons compten amb carregador automatitzat i possibilitat de disparar míssils. Així mateix sovint tenen estabilització del canó que permet disparar amb el tanc en moviment. Tot i que l’estructura bàsica dels tancs ha variat poc en les darreres dècades han evolucionat molt els sensors com ara càmeres tèrmiques i telèmetres làser. Aquests permeten detectar les unitats enemigues a més distància i atacar-les amb major precisió.

Com veiem al diagrama de flux són diversos els elements que ens permeten distingir un tanc d’altres vehicles blindats. Tot i això cal entendre que hi ha subcategories i vehicles diversos que tenen algunes de les característiques dels tancs. Així nosaltres ens referim essencialment als tancs principals de combat. Aquesta categoria engloba els dissenys més rellevants avui en dia, derivats dels tancs mitjans però amb una gran potència de foc i protecció. El diagrama mostra directrius generals, però hi ha excepcions que no ho compleixen. També existeixen vehicles blindats de combat amb propulsió per rodes i armats amb canons iguals o semblants als dels tancs, però aquests es consideren caça-carros o vehicles d’exploració i tenen un blindatge molt menor als dels tancs principals de combat.

L’imatge superior ens permet analitzar amb més detall alguns vehicles que podrien confondre’s amb un tanc. Tots els vehicles blindats de combat mostrats tenen propulsió per cadenes i torreta. La majoria de vehicles de combat d’infanteria (IFV) es poden distingir dels tancs per comptar amb un armament més lleuger consistent en canons automàtics de calibre 20 a 40 mm. Alguns com el BMP-3 equipen un canó de calibre 100 mm però la seva menor longitud denota que és una arma de baixa velocitat i pressió, no comparable a la d’un tanc.

Per contra l’artilleria autopropulsada compta amb grans canons de calibre entorn als 155 mm dissenyats pel tir indirecte. Aquestes tenen un tub més llarg que els dels tancs, de 39 a 55 calibres a occident, amb altres elements diferencials com el suport es fixa el canó quan el vehicle no està en posició de tir o el compensador de retrocés al seu extrem. Les torretes són de gran mida i amb escàs blindatge, fet visible per les seves formes més cúbiques i amb cantons plans.

Un altre tret diferencial tant dels IFV com dels SPG són les portes que tenen a la seva part posterior, per l’accés de la tripulació/munició, amb el motor en posició frontal. Aquest aspecte clau els diferencia de la gran majoria de tancs que tenen el motor en posició posterior i els únics accessos es troben a la part superior.

Com veiem són molts els detalls exteriors que ens permeten diferenciar un tanc d’altres blindats. En futurs articles detallarem el paper i les característiques dels tancs i altres vehicles blindats de combat. Entendre els vehicles i les seves capacitats permet comprendre millors les unitats i tàctiques de la guerra mecanitzada, predominant en els conflictes d’alta intensitat moderns.

Articles relacionats:

Fonts:

Imatge de portada: tanc britànic Challenger 2 durant un exercici d’assalt ambifi, foto de Cpl Kellie Williams, RLC/MOD, OGL 1.0.

1) Nació Digital, 14/01/17: Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?

2) Concise English Dicitonary, Penguin Books, 2004

3) Gran Enciclopèdia Catalana: Tanc

4) Brassey’s Encyclopedia of Land Forces and Warfare, 2000

5) Firepower: Mechanized Warfare, 2002

Comparteix:
Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Email this to someone

2 comentaris

  • La definició del que és un tanc/carro de combat ha anat canviant en el temps. Per veure-ho és aconsellable consultar (per exemple) https://ca.wikipedia.org/wiki/Tanc

    Respecte les característiques del tanc principal de combat també dir que, per suposat, sempre hi ha “casos especials”, com ara l’Stridsvagn 103 suec, que no tenia torre, o l’actual Merkava IV, que té el motor en la part davantera… el que li pemet tenir una porta al darrere (o sigui que: el diagrama de fluxe no és del tot perfecte, però sí que trobo que és una molt bona idea).

    Quedo a l’espera dels futurs articles que detallaran millor les característiques dels diversos tipus d’AFV. Com a “entrant” crec interessant recalcar que_

    – Els tancs estan més especialitzats en el foc directe (tir tens a un objectiu que es té a la vista, com si fos un canó laser d’una peli) -tant a l’hora de disparar com a la de resistir-lo… frontalment-.
    NOTA: això fa que, per a un tanc actual, sigui de la màxima importància els sensors i la direcció de tir (que han de permetre detectar i disparar a les amenaces lo abans posible).

    – L’artilleria, en contraposició, està més especialitzada a disparar en tir indirecte (quan l’obus baixa), de manera que normalment els projectils “cauen del cel”. Això fa que, de vegades, una colina al mig del canó i l’objectiu, contra tir indirecte, no garanteixi cap protecció (però sí que l’oferiria sempre contra tir directe).

  • Gràcies, molt bones aportacions! Certament les característiques que plantegem són una simplificació vàlida per a la majoria de tancs moderns. Com bé dius al llarg de la seva història ha anat canviant coexistint moltes tipologies diferents. Actualment predominen els tancs principals de combat i, alguns dissenys o propostes, alguns els anomenen tancs lleugers, tot i que sovint són més aviat vehicles de suport a la infanteria (semblant als canons d’assalt d’altres èpoques).
    Per ara hem publicat alguns articles sobre artilleria i vehicles de combat d’infanteria, sens dubte ens falta cobrir els tancs però també altres vehicles lleugers emprats per les forces terrestres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

two × 1 =