La incoherència dels transports blindats de personal pesants

Presentem un article que reflexiona sobre els transports blindats de personal o APCs (acrònim en anglès d’Armoured Personnel Carrier) publicat originalment a Freedom and defence. Aquest imprescindible blog és editat per un expert bloguer militar alemany, del qual ja en vam publicar l’article Brigada de baix cost pel 2020. Creiem que aporta idees rellevants de cara a debatre l’organització i equipament de les forces terrestres del futur exèrcit de Catalunya. Hem traduït l’article i fet una tasca d’edició mínima de cara a facilitar-ne la seva lectura i comprensió:

Els primers transports blindats de personal o APCs servien per a transportar ràpidament la infanteria o els enginyers de combat al punt on eren necessaris i, encara més important, fer-ho garantint la protecció contra les bales enemigues. Per això el fet que els primers dissenys tinguessin el sostre descobert no va suposar un inconvenient en terrenys predominantment plans. Des de llavors, els requisits de protecció han augmentat en gran mesura: protecció contra calibres de metralladores pesades, contra mines antitancs simples i dobles, contra la metralla d’explosions d’obusos d’artilleria de calibre 155 mm a certa distància i, fins i tot, contra submunicions antiblindatges (tipus DPICM).

Els requisits armamentístics també s’han incrementat tot i que el canvi ha estat menor. Habitualment s’ha passat d’una simple metralladora pesada amb escut blindat a una estació d’armes remota equipada amb el mateix tipus de metralladora o un llançagranades automàtic. Existeix de fet una tendència a considerar als APC, transports blindats de personal, vehicles de combat. Això comporta un desig de mantenir el vehicle en el punt on descarrega la infanteria per a donar-li foc de cobertura. També es pretén que aquests vehicles que es defensin a si mateixos en ruta o, fins i tot, emprar les seves armes en comptes de desplegar els soldats d’infanteria per a la lluita.

M-113, el paradigma dels APC occidentals, amb propulsió per erugues i blindatge limtiat. Foto: Allied Joint Force Command Brunssum
M-113 portuguès, l’APC occidental clàssic amb propulsió per erugues i blindatge limitat. Foto: Allied Joint Force Command Brunssum

El resultat ha estat un increment en el pes dels APC des de menys de 8 tones fins a unes 30, però manteniment la  mateixa capacitat de transport de tropes. Les conseqüències són un enorme increment dels costos d’adquisició i manteniment. Aquest fet, en conjunció amb el predomini de transports blindats de personal amb propulsió sobre rodes i no erugues, ha suposat un increment immens de la pressió màxima sobre el sòl. A pesar de l’ús de CTIS (sistema centralitzat per inflar o desinflar les rodes) la pressió màxima i nominal sobre el sol és molt major que en els primers dissenys. Això causa importants problemes  de mobilitat en superfícies toves. Però els transports blindats propulsats amb erugues tenen també les seves problemàtiques: maldecaps en travesses llargues per carretera, costos encara més elevat, necessitat de més entrenament dels conductors. Així com la persistent tendència a crear plataformes que es puguin modificar com a vehicles de combat d’infanteria o IFV.

Així doncs els APC altament protegits i, fins a cert punt, ben armats no permeten una mobilitat tot-terreny adequada, almenys no d’una forma fiable. Diguem que un APC rodat pot travessar un terreny difícil i segurament no quedaran encallat o bolcar. Però la possibilitat que almenys un vehicle quedi encallat o bolqui és molt major que en el cas dels vehicles propulsats per erugues. Això comporta al seu torn difícils, i potencialment perilloses, tasques de rescat. Com a conseqüència aquestes limitacions poden limitar les opcions dels comandaments a l’hora de triar els punt d’inserció extracció de les tropes. Tendint als terrenys de més fàcil accés i en contradicció amb el plantejament inicial dels transports blindats de personal.

A part de transportar soldats d’infanteria aquests vehicles també s’utilitzen per a missions alternatives, fent-se evident en versions especialitzades modificades a partir del transport de tropes. La seva objectiu bàsic es manté en la protecció del personal tant en moviment com en posició estacionària, especialment contra els atacs d’artilleria i morters. En són exemples els vehicles de comandament o els de recuperació de vehicles, els quals difícilment seran enviats de forma voluntària a zones a l’abast de les metralladores i armes de tir directe hostils. Cal admetre que aquests vehicles també protegeixen equipament de gran valor i crític per a la missió. En són exemples els morters autopropulsats o els vehicles interferidors de ràdio que, precisament per les seves funcions, atrauen el foc enemic.

ATK Boxer. Fotos: Bundeswehr, exèrcit alemany
ATK Boxer alemany. Foto: Bundeswehr, exèrcit alemany

En general veiem com el plantejament actual porta a equipar totes les tropes amb vehicles blindats, independentment de la tasca que realitzin. Els vehicles MRAP són una mostra extrema d’aquesta tendència, en la qual tothom fora de les bases fortificades han d’estar protegits contra aquests riscos complexos. És en aquest punt quan la contradicció o incoherència es fan evidents: No és possible protegir a tothom, o ni que sigui el 90% del personal desplegat, en una guerra convencional. I és que hi ha més de 1.000 vehicles a motor en una brigada d’infanteria mecanitzada que compta amb uns 4.000 efectius. Així obtenim una ràtio propera (o lleugerament inferior) d’1 vehicle per cada 4 soldats. Emprant com a base els transports blindats de personal més protegits [com el GTK Boxer] això suposaria un cost entorn dels 5.000 milions d’€ per cada brigada motoritzada. [En el cas alemany] equipar les 6 brigades costaria el doble del que han costat el conjunt d’avions de combat Typhoon de la Luftwaffe. Tot això abans d’afegir-hi el cost de l’ equipament necessari o dels vehicles de combat amb un cost per unitat molt major.

Evidentment aquest grau de protecció per a tothom no és assumible. Que ens porta a plantejar-nos per què equipar tan sols a una fracció del personal amb aquesta protecció? L’argument més evident és que la infanteria, que lluita a primera de combat, sí que ho necessita. Però què necessita? Fins i tot els APC més cuirassats no poden resistir les municions antitancs portàtils modernes. Per altra banda la protecció contra els projectils de foc indirecte és com a màxim moderada. Finalment, la protecció contra mines no és gaire important per a tàctiques de guerra mòbil. Així mateix l’explosió d’una sola mina patiria un mission kill tant pel vehicle com els soldats, impedint a l’esquadró d’infanteria arribar i acomplir la seva missió. Com hem comentat els transports blindats de personal propulsats amb rodes restringeixen l’elecció dels punts de desplegament i recollida de les tropes i són difícilment utilitzables per obrir pas a través d’obstacles.

La infanteria que acompanya al carros de combat fan l’argument encara més obvi: el nivell de protecció necessari és el mateix del qual gaudeixen els tancs tant contra les armes portàtils com de foc indirecte. Cap dels APC o IFV més pesants arriben a aquest nivells de protecció, i tan sols els HAPC, APC basats en tancs,  hi arriben (almenys conceptualment). Mentrestant, per què la infanteria hauria de comptar amb vehicles més segur que les tropes de suport quan no és en combat? No seria preferible que la infanteria es desplegués en cas d’atac per afrontar l’enemic, en comptes que ho facin els mecànics o especialistes en electrònica?

APC pesat Namer en una avaluació als Estat Units Foto: US Army - Tyler N. Ginter
HAPC israelià Namer. Foto: US Army – Tyler N. Ginter

Aquests plantejaments porten mantenir el mateix grau de protecció a totes les tropes en moviment i fora de les zones de combat (incloent-hi la infanteria) i, per contra, a donar-los el màxim nivell de protecció al nivell dels tancs en zones de combat. La conclusió hauria de ser disposar d’HAPC per a transportar els soldats en batalla i APC senzills i barats per transportar tant el personal no de combat com les tropes d’infanteria durant les travesses administratives [llargues travesses per carretera entre bases, punts de desplegament o entrenament]. Aquests transports blindats de personal econòmics serien essencialment camions mitjans amb una cabina protegida i un contenidor o zona de càrrega a la part posterior que comptés amb blindatge antibales i antimetralla.

Abans d’una missió de combat la infanteria deixaria els seus transports blindats basats en camions i com tal econòmics (menys d’un milió d’euros per unitat) a la rereguarda. Pujarien llavors als transports altament cuirassats HAPC per conduir el més prop possible del seu objectiu, permetent una protecció i mobilitat notablement més elevades que en un APC pesant com el Boxer. L’equivalent a una companyia d’HAPC podria servir tres companyies lleugeres d’infanteria transportades amb APC lleugers. Aquesta companyia de transport de batalla permetria portar la infanteria (i els enginyers de combat) a les zones més perilloses, així com treure’ls d’allà i evacuar les baixes. Els ferits serien llavors transferits amb helicòpter o una versió d’ambulància dels mateixos APC a l’hospital de campanya.

MOWAG Eagle 6×6, exemple de vehicle 6×6 amb blindatge bàsic. Font: IHS Jane’s

En comptes d’això el que hem adoptat [a Alemanya i altres països] és un enfocament en el qual només una minoria selecta del personal gaudeix de vehicles amb elevada protecció. A més després de la “inflació” de blindatge des de la dècada de 1990 el preu dels vehicles es va encarir enormement, dificultant-ne la seva adquisició. Conseqüentment s’han pogut garantir els mateixos nivells protecció a tothom. Així doncs no tenim un plantejament coherent de mobilitat protegida per afrontar una situació de guerra convencional. Ho podem fer en operacions militars d’ocupació, però només acceptant l’ús de vehicles blindats propulsats amb rodes, tipus MRAP, limitats a moure’s principalment per carreteres.

El pitjor de tot és que la protecció que ofereixen aquests vehicles és encara inadequada per algunes de les missions més perilloses. Per exemple transportar soldats cap o entrant a “zones calentes” com un poble defensat i sota foc hostil. Tot això a pesar dels preus exagerats d’aquests vehicles. Penso que és sobretot un cas de pensament lineal “inside the box“: la gent s’acostuma a veure tan sols certes tropes en vehicles protegits; s’acostumen a la propaganda / adoctrinament en temps de pau sobre els IFV; perden de vista els conceptes de guerra convencional en pro de la guerra d’ocupació de la qual n’adapten els mètodes.

Caldria que deixéssim a part totes aquestes idees inútils i ideéssim una estratègia de mobilitat protegida. Si partíssim d’un full en blanc segur que no acabaríem amb un IFV polivalent, pesant i complex que fa un xic de tot i res de res. O amb un APC caríssim que teòricament no ha d’entrar en combat però que equipem amb multitud de complexos sistemes “forrats d’or” de vehicles de combat.

A C

Fonts:

Article original: The illogic of well protected APCs